Facebook
Youtube
Vimeo
Instagram
Història
El municipi de Cardedeu està situat a la depressió prelitoral, el connector natural del país amb el continent, per això trobem restes humanes des d'antic com el cromlec de Pins Rosers. Els romans van aprofitar aquesta via natural per construir-hi el principal eix de comunicacions: la Via Augusta. La zona del Vallès és una de les més poblades des d'antic i és coneguda la seva importància com a exportadora de vi a l'imperi. Diversos assentaments que han arribat fins a l'actualitat tenen el seu origen en vil·les romanes d'època antiga.
Per trobar la primera notícia històrica del nom de Cardedeu ens hem de remuntar fins el segle X, al 941, en què apareix la forma llatina de "Carotitulo". Ens haurem d'esperar un segle per trobar la primera referència de Santa Maria de Cardedeu. La parròquia està documentada el 1012 i pertanyia al terme del castell de Vilamajor dels comtes de Barcelona. Aquests consoliden els seus dominis i propietats a la zona durant el segle XII, passant llargues estades al castell de Sant Pere de Vilamajor, on naixerà el rei Alfons I. Durant aquesta època trobem les primeres referències de la sagrera, amb diverses cases i alguns artesans. També coneixem la notícia de més de quatre molins a la riera.
El petit nucli urbà de la vila de Cardedeu es consolidarà a partir de 1272 quan Jaume I li atorga la carta de poblament amb els privilegis de construir muralles, de celebrar mercat setmanal i una fira anual durant la festivitat de la Santa Creu, al setembre. També va obligar el pas del camí reial per dins el municipi en lloc del tradicional pas per la Strata Francisca, antiga Via Augusta.
El 1328 la batllia de Vilamajor va ser cedida a Berenguer de Sentmenat però degut a les protestes dels vilatans va tornar al patrimoni reial. Malgrat aquest antecedent al 1381 l’Infant Joan va vendre les propietats i privilegis de la batllia a Berenguer IV de Cabrera a canvi de 6.000 florins d’or d’Aragó per tal de sanejar els comptes de la corona. Les protestes van tornar, i el 1384 el terme de Vilamajor i les seves parròquies (Cardedeu, el Fou, Sant Antoni, Sant Pere i Santa Susanna) van esdevenir carrer de Barcelona en virtut d'un pacte amb la ciutat comtal. D’aquesta manera es garantia la permanència de la batllia sota jurisdicció reial. La batllia, amb autonomia pròpia, passava a ser considerat territori de la mateixa ciutat. Així Cardedeu, com a carrer i braç de Barcelona tindria els mateixos privilegis que el cap i casal però també havia de complir els seus deures amb la dita ciutat. Al Consell de Cent es van presentar uns 60 caps de família de la parròquia de Cardedeu per segellar el pacte, cosa que fa una població al voltant de 250 habitants.
No va ser fins el 1599, però, quan Cardedeu es va constituir en municipi autònom deslligat de Vilamajor. Aleshores el terme comptava amb uns 80 focs, que equivaldria a una població aproximada de 320 habitants.
Durant la Guerra del Francès les tropes espanyoles comandades per Vives i Reading van anar a buscar l’exèrcit imperial sota la direcció del general Saint-Cy, que tenia la missió de trencar el setge a les tropes franceses de la ciutat de Barcelona, després del Bruc i de Bailèn. El terreny escollit per presentar batalla va ser entre els termes de Cardedeu i Llinars. Amb el nom de batalla de Cardedeu, Jean Charles Langlois reproduïa en gravat el combat dins el seu “Voyage pittoresque et militaire en Espagne”. La batalla la van guanyar els napoleònics, els quals tingueren pas franc per socórrer les tropes imperials bloquejades a Barcelona, i així es va posar fi al setge de la ciutat, que havia durat quatre mesos.
Punt estratègic en les vies de comunicació entre Barcelona i Girona, aquest fet ha marcat el seu passat històric, però la transformació de Cardedeu en vila moderna es va produir a finals del segle XIX amb la construcció de la línia de tren (1860) i de la carretera de Sant Llorenç Savall a Santa Coloma de Farners (1864). Cardedeu va créixer vers aquestes noves vies. Un creixement singular amb magnífiques torres de diferents estilis bastides per estiuejants barcelonins. El Vallès va ser escollit com una de les principals destinacions per estiuejar de la burgesia barcelonina. Banquers, comerciants, empresaris, fabricants, professionals liberals i polítics formaven part d'una de les colònies més importants de la comarca, en l'època de la dita popular "un palco al Liceu i una torre a Cardedeu".
Als eixos del segle XIX, s'hi afegiren les carreteres locals de Cànoves (1910), plantada de til·lers, i la de Dosrius, que van servir per estendre el nou eixample dissenyat per l'arquitecte municipal Manuel J. Raspall, i connectar els diferents barris del poble.
El nom de Cardedeu ha fet córrer rius de tinta, ja que diversos autors han defensat diferents orígens. Les propostes més acceptades són les de Francesc de B. Moll, que defensa que vindria de Car (quer, pedra) i deu (font o lloc d’on brolla l’aigua), i la de Balari i Jovany segons derivaria de “quercitulum” (alzinar petit), malgrat que aquesta última no és admissible fonèticament.
